Por Marta Cabre

“REIS I REINES: fem un nadal mès conscient?”

Aquests dies es comença a veure pels pobles i ciutats un moviment més actiu al carrer i a les botigues, què està passant?

S’acosten les festes de Nadal i de Reis i en la nostra societat no es conceben aquestes dates sense regals. En la campanya de l’any passat, l’Estat espanyol se situava en el segon lloc en el rànquing en despesa estimada, i segons l’estudi “Tendencias de consumo en Navidad de 2018” de Ebay els més petits són els líders del rànquing de les persones a qui es va destinar el pressupost més alt, un total de 166€ per infant.

Potser seria el moment d’aturar-nos i qüestionar-nos: és saludable per als infants tot el que es mou durant aquests dies? Es poden assumir tanta quantitat de regals? D’on neix la necessitat dels adults de comprar i regalar tant? Des de quin model s’educa? Des d’una infància que valora i agraeix? O des d’una infància demandant i exigent? Certament la publicitat, la societat i el màrqueting fan molt bé la seva feina, i així, a vegades sense donar-nos conte, les dinàmiques consumistes dels adults les traslladem als més petits.

Hem de tenir clar que es regala molt més del necessari i més del que l’emotivitat d’un infant pot acceptar. En aquesta línia, alguns estudis afirmen que per Nadal els nens i les nenes reben deu vegades més regals dels que necessiten. Davant d’aquestes dades, ens hem de responsabilitzar com a societat que estem conreant una infància hiperregalada amb tot el que aquest fet implica: la no valoració del que tenen, que perdin la il·lusió i que esdevinguin uns infants capritxosos i consumistes, i que generin un llindar molt baix a la frustració dins una sensació d’abundància irreal.
Tots podem recordar el fet de tenir un regal a les mans i sentir com ens connecta a un estat emocional de sorpresa, curiositat i d’il·lusió del què hi haurà a dins; què serà?. Però aquest estat va perdent la seva intensitat a mesura que obro i obro i obro paquets i regals. La sensació inicial es converteix en una sobreestimulació i empatx on ja no es pot valorar el que hi ha a dins sinó que l’atenció està en el següent, el següent i el següent. És més important el fet d’obrir els paquets que valorar, gaudir i assaborir el regal. Aquesta sensació pot explicar-se. Per exemple, si anem a un restaurant i ens porten tres o quatre plats, els podem assaborir amb intensitat i qualitat. En canvi, si ens presenten 15 plats per tastar, la capacitat d’atenció a tots ells es veurà totalment reduïda, i els últims potser ni els volem provar.

Estem doncs en un moment on crec que, com a terapeutes, hem d’acompanyar a les famílies i treballar per un canvi de paradigma educatiu-afectiu en la presa de consciencia vers una mirada molt més saludable i sostenible dels regals. És totalment lògic que els nens i nenes demanin sense mesura les joguines que volen, doncs és la dinàmica de les societats consumistes i capitalistes, i el resultat és que les famílies no saben o/i no poden contenir i assumir les conseqüències que pot tenir el fet de negar regals. Ens trobem davant famílies que han claudicat en els anhels dels fills i filles amb la idea de la satisfacció que els hi dona contribuir a obtenir tots els desitjos dels infants sense acompanyar-los en el procés de diferenciar quins son els jocs demanats – que només generen satisfacció momentània i on el focus està només en cobrir les necessitats materials del tenir-, dels que son necessitats objectives on el focus està en el gaudir i compartir.
I aquesta realitat arriba a les sessions de teràpia; famílies sotmeses voluntàriament al consumisme i a la tiranització del seus fills o filles perquè han dimitit de la feixuga tasca de posar límits, amorosos o no, i que a més no poden/volen acompanyar-los en els processos de desenvolupament emocional. Són famílies on son els infants de 6-7 anys, i no els pares, els qui decideixen les dinàmiques internes de la vida quotidiana. Hem de tenir present que molts cops aquesta dimissió i sotmetiment respon a ferides encara obertes i no portades al pla conscient del que varen tenir o no varen tenir els adults quan eren nens i nenes. I malauradament tots aquests factors estan presents en el moment de realitzar les llistes o les cartes pels Reis amb els infants. Amb tot, la nostra tasca com a terapeutes és la d’ acompanyar a obrir i ampliar la mirada cap a altres maneres de fer i ser.

Què podem fer doncs davant aquesta realitat?
Primer de tot, aturar-nos. Mirar enrere i posar atenció i consciència al què ha passat durant els últims anys pel que fa al tema dels regals i detectar què s’ha anat repetint any rere any. Quants regals s’han fet pel Tió?, quants per l’arbre de Nadal?, i per Reis?. I on són actualment aquests regals? quants dies de l’any s’hi ha jugat? i quants regals estan encara a l’armari sense ni estrenar? També podem fer altres preguntes que ajudin a identificar els patrons des d’on es compra com a adult. I a partir d’aquí afrontar i mirar tots aquests regals que estan oblidats i que no han sortit en tot l’any; per qui eren? potser és un joc que respon a una necessitat de l’adult i no de l’infant, o potser és un joc que no li correspon per edat, o potser és un joc de taula que demana la participació de l’adult que hi ha estat pel “no-temps”, o potser amb els regals volem “comprar” la part afectiva i que supleixi la no-presència. Mirar-nos com a adults i veure quins han estat els models o patrons de regals que han actuat fins ara pot fer que aquest any generem més consciencia de quins son els jocs o regals que compri i quins no perquè no son necessaris.

En segon lloc, podem planificar els regals de la família: avis, tiets, etc. En sessió de teràpia sorprèn la llarga llista de joguines que els nens i nenes reben per duplicat, amb la corresponent cara de sorpresa i d’incomprensió de la situació. Al gener de l’any passat, un nen de 7 anys em deia això mentre érem a teràpia:
– Tinc dos cotxes teledirigits iguals.
– I ara què faràs?
– Res, el guardaré per quan se’m trenqui.

La sensació de no haver de tenir cura amb les joguines perquè sempre en tindré una altre, no ajuda a desenvolupar valors de sostenibilitat en la nostra infància.

En tercer lloc, podem fer cas al que alguns experts proposen en quant al número recomanat de regals, que està en tres o quatre. A més de valorar-los molt més que si en tinguessin deu, també pot ajudar-los en el seu desenvolupament emocional de saber que no es pot tenir tot allò que es vol. Aquests tres o quatre regals escollits poden respondre a algunes de les següents consignes:
– Alguna cosa per portar (roba, sabatilles, motxilles…)
– Alguna activitat per compartir amb la família o amics…
– Alguna cosa educativa (llibre, jocs, materials creatius, entrades teatre,…)
– Alguna cosa que desitgin i estigui a la carta
– Alguna cosa que necessitin

En quart lloc, es pot aprofitar aquest moment per treballar el donar, donar algun joc o joguina de casa a una entitat o associació que les reculli -han de ser joguines noves-. Aquesta però no és una acció gens fàcil en els infants ja que pel seu moment de desenvolupament perceben el món a través només dels seus propis ulls i encara no són capaços de posar-se al lloc dels altres, els hi manca procés de maduració. Per tant, acompanyant el donar estem treballant valors tan importants com la generositat, el compartir, la solidaritat i l’altruisme d’una manera real i experiencial i per tant significativa.

I finalment, com a conclusió, voldria recordar la frase “menys és més”, que crec que en aquest context és del tot adient. Responsabilitzar-nos de comprar menys regals potser farà que valorin molt més els que han rebut. Afavorir més la qualitat que la quantitat pot ajudar a que lentament la nostra societat faci un pas cap a enrere del consumisme i la irresponsabilitat i esdevingui sostenible, conscient i responsable vers un bé comú.