Podríem pensar que aquesta és una qüestió nova provocada per la pandèmia, però certament no és així, ja abans del passat mes de març en moltes de les sessions amb pares i mares aquest tema ja hi era present. De fet fàcilment podem recuperar imatges d’estar dinant o sopant en un restaurant –per tant sense COVID-19!- i tenir al costat una taula amb infants i cridar-nos l’atenció no tant el “soroll” d’ells sinó el de la musiqueta del joc o dels dibuixos animats que surten dels ipats o tabletes, recurs utilitzat pels pares perquè no “molestin”. I crec que també podem recuperar escenes d’abans dels mòbils on les famílies portaven cliks-playmobils, animals, llapis de colors i on en papers o en les mateixes estovalles els infants creaven tot un altre món on ells eren cocreadors de les situacions.
Però certament aquesta escena, més enllà de la pandèmia, poc cops es veu, la realitat tal com hem dit, és una altra; els infants “enganxats” als pantalles i en el moment de dir prou és on comença el problema; mai n’hi ha prou i aquesta realitat fa que les famílies estiguin en molts casos desbordades pel tema. Algunes veus senyalen a les escoles com a “inductores” de la situació perquè moltes de les activitats actualment necessiten l’ús de les tecnologies. I aquest fet és cert i a la vegades és una realitat que hem de preservar i protegir; dotar a tots els nens i nenes d’unes noves habilitats i eines que en el futur model de societat serà indispensable tenir-les. Seria com si amb la invenció de la electricitat, reivindiquessin les espelmes perquè les bombetes ens podien fer mal als ulls,… Per tant no ens podem oposar al que és una realitat, però el tema és; com dialogar entre aquestes habilitats necessàries per a un futur i la realitat que les famílies viuen?.
Per mi aquesta és la dificultat d’educar verb que prové del llatí i significa “guiar o conduir” en valors, coneixements, costums, maneres de fer. I com educar en la gestió de les pantalles? Aquí sorgeix un dels fets que costa més i també és un valor implícit d’educar; que és posar límits o negociar des del rol de pares que tenen una perspectiva d’adults davant d’un nen o nena amb una perspectiva de que la seva necessitat ha de ser assolida en l’ara i aquí, en la immediatesa i en el no contacte de la frustració en molts casos educatius del no. Sembla molt fàcil de dir, i com veiem actualment, existeix una certa “dimissió” d’educar i per tant de marcar i mantenir uns límits clar i responsablement on els infants puguin moure’s amb la certesa que algú està vetllant per ell o ella.
Per altra banda hem de ser conscients que els infants aprenent per imitació i aquest fet és clau en la coherència de qualsevol procés que es desenvolupi dins l’espai familiar. I en aquest aspecte és importantíssim acompanyar a les famílies a adonar-se’n i a prendre consciencia de rols, accions, patrons absolutament invisibles que neixen del “sempre ho hem fet així” i que per tant els infants els “copien” de la manera més fàcil i natural. Per exemple adonar-se que la televisió sempre està oberta en les estones dels àpats i que el què diuen per la pantalla és més important que la conversa que s’està produint en aquell moment….dient “calla, calla.. que han dit?!”; o tenir la TV durant tot el dia en algun canal sense que ningú la miri; o que els adults no deixen de posar l’atenció al mòbil quan estan a la taula; etc, etc…Aquest modelatge juntament amb no generar propostes necessàries des del desenvolupament saludable dels infants com activitats a la natura, d’esport, de jocs, etc…pot ajudar que les hores de pantalles augmentin de manera exponencial i preocupant.
A partir d’aquesta consciencia hem de tenir també present que cada pare i mare aporta en el seu sistema familiar actual el modelatge, els introjectes i els patrons de la seva família d’origen i que lògicament son vivències i experiències diferents i que en alguns casos són fàcils d’encaixar però en d’altres son tan diametralment oposats, i per tant a vegades porten a contradiccions i a no anar amb la mateixa sintonia o línia d’acció. Aquesta situació molts cops és aprofitada pels fills que buscar la fissura per poder sortir-se’n guanyador de la situació; tenir més estona de pantalles.
Treballar des de l’acompanyament perquè cada pare i mare vegi els seus patrons de relació i com aquestes també juguen en el dia a dia de la família, sense generar culpa ni judici, i trobar els punts de fissura per poder-los gestionar amb consciència i amb estima i amor, és un element clau per les famílies. I aquest fet pot provocar que es generin nous models de gestió e les situacions i per tant de les pantalles i que cada nucli familiar generi petits canvis que lentament provoquin un nou registre; unes noves converses; unes noves pràctiques esportives conjuntes; uns nous encontres amb jocs de taula, i un llarg etc. i on finalment es pugi dotar als infants de l’autonomia necessària perquè esdevinguin adults no dependents sino independents en un futur.
Marta Cabré-Terapeuta Gestalt
